L’habitatge, de nou
Article de Judit Pujadó al diari Metro 17/2/2007
Ens agradi o no en qüestió de conscienciació política i de fermesa en les reivindicacions socials, els francesos sempre ens acaben passant la mà per la cara. Quan el seu govern va decidir establir un contracte per a joves que permetia les empreses passar per alt les condicions laborals generals, les manifestacions al carrer no es van aturar fins que aquells que l'havien creat van haver de fer marxa enrere. Els exemples serien tan nombrosos que desbordarien les mesures d'un article com aquest. Són, ho deia un jove en plena manifestació, tres cents anys d'experiència revolucionària, de maneres de fer que s'aprenen i es passen de pares a fills i que acaben tenint un rendiment real, una força a mans d'unes persones que tenen molt clar què és una societat del benestar i què és fer justícia i, sobretot, com s'ha de reclamar.
A casa nostra les coses són ben diferents, i així ens va. Paguem més impostos que ningú i el retorn en forma de millores és tan insuls que no dóna ni perquè ens arreglin una càries. Després de la protesta que ha omplert les ciutats franceses de petites tendes d'acampada exigint al govern francès un sostre digne per a tantes persones que no en tenen, l'associació anomenada Fills de Don Quixot ha travessat els Pirineus per saber com es fan les coses a casa nostra. I les coses, ja sabem com es fan.
No cal ser un marginat per no tenir habitatge. Aquí no en tenen ni els fills dels treballadors, que treballen amb contractes de pràctiques o cobren un sou que no arriba per cap lloguer. Aconseguir habitatge és, a hores d'ara, impossible. Els Fills de Don Quixot juntament amb l'Assemblea Popular per un habitatge digne, es van proposar manifestar-se aquí, exigir aquí. I quina va ser la resposta municipal? Que campar al carrer va contra la llei del civisme. Ah! Vaja! I que hi hagi persones sense sostre no atempta contra la llei del civisme? Una manera ben curiosa de veure el món.
Algun dia aprendrem que les millores no vénen soles, que cal lluitar-les dia a dia. I potser caldria començar a ser valents. Està molt bé fer pisos de promoció oficial. Al final és com guanya la Bonoloto. Potser caldria atacar el problema des del seu origen i corregir les lleis que permeten que bona part de la ciutadania visqui esclavitzada per pagar-se les quatre parets on viu.
[@more@]
